Quan era jovenet tenia veïns del cos consular a Barcelona. No era poca cosa, en aquells feliços i grisos seixanta, tenir una finestra oberta al món al replà o a pocs esglaons de la porta de casa. Els discos, les revistes i els diaris que hi havia en aquells pisos! Fins i tot, els jocs eren ben diferents dels dels meus companys d’escola, si n’exceptuem el futbol. Tot plegat ho recordo en colors -també ells van tenir televisió en color abans que jo... Però em vull centrar en un detall en especial: em portaven mapes de carreteres dels seus països; a mi m’apassionava la cartografia des que tinc records i aquells mapes se’m van esdevenir mítics. És curiós que ens mostren una realitat  ben clara a partir d’un codi inventat. Tots aquells noms i línies dibuixades sobre el mapa ens evoquen ràpidament uns paisatges, una història, unes cultures, sensacions, llums i ombres. Línies vermelles, verdes i grogues marquen alegrement el que són realment línies d’asfalt gris que són un bé necessari per al progrés de la humanitat, però que han embrutat, malmès, tergiversat i eliminat paisatges i terrenys que s’havien format al llarg d’una eternitat, només retocats lleugerament quan vam començar l’agricultura... Aquí tenim un paisatge extraordinari, a Gallecs i altres pocs punts de la conurbació barcelonina, que fins fa unes dècades eren la normalitat. I bé, compro que l’evolució i l’avanç tecnològic porten un preu a pagar, però també haurien d’anar acompanyats d’una evolució i un avanç en la preparació i en la dedicació d’aquells que ens gestionen la cosa pública. Això, aquí i ara, sí que és extraordinari! Segurament, amb un país tan divers en paisatges i bonic totes les èpoques de l’any, tenim els acabats humans més grollers i lletjos dels encontorns. Deixem arruïnar masies precioses, locals i naus industrials obsoletes o projectes urbanístics fracassats. Pertot hi ha brutícia, solars amb runes, desmunts d’obres lletjos, obres absurdes, edificis permesos que fan mal a la vista...! Els nostres gestors s’estimen ben poc el país, altrament no permetrien tot això. Però la cultura no és el seu fort ni la seva motivació – i el territori és la base de la cultura que després farem els humans. I si fan així amb el que es veu, que no faran amb el que no és tan clar: economia, ecologia, covid... Malauradament, si ara tornés a tenir veïns del cos consular, no hi trobaria gaire diferència. Ai, decadent Europa!