Noves eleccions. Noves? Adenauer deia que en política no valia tenir raó, sinó que te la donessin. Aquí, això té matisos nefastos que ja vénen de lluny. Julio Camba deia que no són els votants qui escullen als candidats, sinó els candidats qui escullen els seus votants... La història és una lluita hipòcrita pel poder. Segons Apol·loni, mentir era d’esclaus i dir la veritat, d’homes lliures. En tot cas, l’etern Montaigne es conformava amb que el que diguéssim vingués sempre de la reflexió i, si no, callats. Al segle XXI, abocats a una vida sense descans, això és una broma.
Com a químic, m’he sentit temptat d’emular Walter White/Heisenberg en un Breaking bad a la catalana. Però jo no mato una mosca. Els catalans hem estat un país terrible fins que vam fer la Mancomunitat i ens han reprimit tant. La creativitat, la cultura, les individualitats que han trencat sempre el col·lectiu, paradoxalment ens han salvat. Però avui per sortir per la tangent, vull parlar d’un escriptor molt singular, l’argentí Roberto Arlt.
Arlt és autor d’una obra apassionada, sense doblecs, alhora realista i avantguardista, no apta per a estómacs delicadets. Fill d’una època trasbalsada, es preguntava sobre la moralitat de tot; de com organitzar-nos, de com viure, de cap a on anem. Llegir les seves novel·les Los siete locos, Los lanzallamas o El juguete rabioso és una experiència que recordo amb tant de plaer com poques lectures ho han fet.
A Los siete locos, set Heisenbergs volen fer la revolució i munten una xarxa de bordells com a font de finançament. Erdosain n’és el cap, secundat per l'Astrólogo i pel Rufián melancólico. I en un segle no hem canviat. El fet és el que hi continua havent un poder qüestionable, cec a l’avanç humà i a la natura, que deté joves arbitràriament i ens fa venir al cap un dilema decebedor: la violència violenta de qui, en teoria, ens ha de protegir els drets tan llargament lluitats. Com ho assumim, això?