'Després de sobreviure al desert i al mar, arribes a Barcelona i estàs abandonat al mig del carrer'

Ousman Umar Autor del llibre Viatge al país dels blancs i fundador de l’ONG NASCO Feeding Minds

Societat

'Després de sobreviure al desert i al mar, arribes a Barcelona i estàs abandonat al mig del carrer'
'Després de sobreviure al desert i al mar, arribes a Barcelona i estàs abandonat al mig del carrer' | Anna Mir

Mollet del Vallès

Va deixar el seu poble natal, Ghana, amb 9 anys. La curiositat va ser el motor del seu viatge al país dels blancs. On vivia mai va anar a dormir sense sopar. No sabia que era negre fins a arribar a Líbia, on estar viu cada matí era un èxit. Amb només 14 anys, va viure dos mesos sol als carrers de Barcelona fins que el va acollir la Montse, qui va donar-li un sostre i una oportunitat per forjar-se un nou futur. Fa uns dies va explicar la seva experiència al Casal Cultural amb la col·laboració de la Llibreria L’Illa.

Viatge al país dels blancs parla del teu periple com a immigrant fins a arribar a Barcelona. Quin significat té aquest llibre per a tu?
–Aquest llibre no és únicament la meva història, és la història de milers i milers de persones que no van aconseguir arribar amb vida i els que la segueixen perdent cada dia, tant al mar Mediterrani com al desert del Sàhara.
–Què hi expliques?
–El recorregut i tot allò que passa dins d’aquest infern. Està molt bé que molts periodistes expliquin o imaginin la realitat del que succeeix, però la veritat del que passa és una altra cosa. I per sort, gent com jo, que hem aconseguit arribar amb vida podem donar veu a aquestes persones.
–A quina veritat et refereixes?
–El que succeeix realment és que no hi ha un únic infern en aquest recorregut. Hi ha una sèrie d’inferns. És un patiment constant. Després de superar la desgràcia del desert, arribes a Líbia que és un altre infern i després d’això caus a la trampa del mar. Tornes a superar-ho, arribes a Barcelona i estàs abandonat al mig del carrer. Un altre infern a superar.
–Quin ha estat el pitjor moment d’aquest camí?
–El moment que més solitud he sentit va ser a la ciutat de Barcelona. Quants milers i milers de persones viuen a la ciutat? Vaig estar dos mesos vivint als carrers. Menjava només quan algú tirava menjar a la brossa i si arribava a temps.  
–Creus que ha canviat alguna cosa d’ençà que tu vas arribar?
–Jo vaig arribar a Barcelona el 24 de febrer de l’any 2005, després d’un recorregut de cinc anys i amb una mà al davant i una altra al darrere. Desgraciadament, ha canviat molt poca cosa. Sí que és veritat que en els últims tres anys, la imatge del nen que va aparèixer mort a les platges de Turquia ha marcat un punt i a part del que és aquest drama humanitari. Però el que jo intento ressaltar és que aquesta crueltat segueix succeint i ho fa des de fa molt temps.
–Quina és la solució?
–Que deixem de criticar i ens posem mans a l’obra per actuar. Perquè la solució no està a les ciutats europees i tampoc està al mar Mediterrani, sinó que està en l’origen del problema. Alimentar ments és la solució perquè aquestes persones puguin canviar la realitat. Donar-los un plat d’arròs està saciant la gana per un únic dia. Si els alimentes la ment, els dónes vida per a més de 100 anys. Justament és el que jo proposo i per això vaig crear l’ONG NASCO Feeding Minds.
–Quina és la vostra tasca?
–Des del 2012 fins ara entre 11.000 i 15.000 nens han passat per les nostres aules, 23 escoles es beneficien de les aules d’informàtica que hem creat a Ghana. Sense mencionar els tants i tants projectes que hem dut a terme gràcies a persones que creuen que ningú mereix viure aquesta desgràcia.
–Què es pot fer des d’aquí?
–Jo crec que el fet de ser conscient d’aquesta cruel situació ja és molt. Però també s’ha de dir que ningú neix après. Els nens neixen tots iguals però amb capacitats diferents. Fa falta algú que t’estiri la mà. Crec que occident ha fet un pas endavant i sens dubte ho podem fer sense egoisme i hipocresia. Podem donar un cop de mà al continent africà perquè tiri endavant. El que succeeix és que desgraciadament no hi ha un interès real.
–De qui depèn el canvi?
–Jo crec que el canvi depèn de tu i de mi. Tal com diu Gandhi: “Sigues el canvi que tu vols veure en el món”. El canvi depèn de les persones, deixem de culpar els càrrecs polítics, els presidents, i d’una vegada posem-nos dempeus i actuem.
–Quin missatge adreçaries a les persones que com tu estan treballant per aquest canvi?
–No tinc altres paraules que agraïment i admiració profunda i espero que realment molts més actors pugin al carro.
–Com et prens les reaccions en contra dels centres MENA?
–És una reacció natural. Abans del 2007 quan les coses anaven bé, ningú parlava que els migrants som un mal de cap. El problema bé quan hi ha crisis, quan hi ha dificultats tothom protegeix allò que és seu.
–I què es pot fer per canviar-ho?
–Hem de fer tots una mica més d’esforç i recordar que en algun moment algú va empatitzar amb la nostra família. Recordem que avui són ells, però demà podem ser nosaltres.

Edicions locals